Davant de l'obstinació que tenim uns per votar aquest diumenge, a l'altra banda trobem repressió i supèrbia i mica a mica tots plegats anem cap a un carreró sense sortida. L'ocupació i els precintes no crec que ens portin enlloc.
La solució passa per ocupar 55 hores els col.legis electorals i entrar-hi just abans que els precintin el divendres al migdia i quedar-nos dintre fins el diumenge al vespre?
O bé passa per convocar eleccions per d'aquí 55 dies i anar a votar l'últim diumenge de novembre o el primer diumenge de desembre i que en el programa dels partits sobiranistes catalans hi hagi inclosa la DUI que entraria en vigor si aquests partits superen els 68 escons?
O que el Govern Espanyol apliqui l'article 155, (que de fet, en certa manera ja l'està aplicant) i suspengui certes competències de la Generalitat?
Crec que el 55 no ens convé a ningú.
Davant aquest situació d'enfrontament, ningú està governant i aquest estat d'amenaça no es pot perllongar gaire més. Si les coses s'han d'acabar fent per pebrots, anem malament.
Estem condemnats a arribar a acords, més aviat que tard s'ha de començar a encetar un diàleg. I en aquest sentit, trobo molt a faltar la figura del rei Felip VI, segurament molts voldríem ser republicans, però ara per ara ell és el cap d'Estat i jo que vaig nèixer el 1972, no recordo una situació tan tensa a l'Estat Espanyol, com la que estem vivint aquests dies aquí a Catalunya. Per tant, jo crec que ara seria el moment que fes seure a tots els caps dels partits polítics i comences a exigir solucions.
D'Europa, ni de la resta del món n'espero res. Els càlculs els diuen que millor mirar cap a una altra banda i dir que és un afer intern. Ens ho hem d'arreglar nosaltres, els 7,5 mil.lions que vivim a Catalunya i els gairebé 40 mil.lions que viuen a la resta de l'estat espanyol. Llàstima que a la banda del "transatlántic" espanyol" qui governa són polítics amb molt poca traça, que estan a les portes d'afavorir un cap de setmana de violència i crispació.
A veure si algú aviat agafa el timó d'aquest vaixell, abans que tots ens enfonsem.
Luka Doncic
Avui en principi volia parlar de l'extraordinari nivell de l'atletisme polonès, però ahir va succeir quelcom d'extraordinari en el món del basquet.
Com molts sabreu des del dijous 31 d'agost fins ahir s'ha cel.lebrat el XXXIX Campionat d'Europa de Basquet Masculí. Sens dubte un campionat allunyat de les aficions fins la fase final, no té ni cap ni peus que hi hagi 3.250 Quilòmetres entre la seu del Grup A i el pavelló on es juga la fase final.
Realment, un despropòsit.
Però al marge d'aquest sense sentit, ahir al vespre va passar una d'aquestes històries de l'esport que val la pena, veure-les i viure-les.
La sinopsi és molt senzilla, un país de 2.000.000 d'habitants guanya l'Europeu de Bàsquet i un dels seus dos jugadors més importants, és un noiet de 18 anys que ha fet en aquest campionat un mitjana de 16 punts 9,125 rebots i 4 assistències per partit.
A més a més, el noiet de 18 anys es lesiona a la final faltant 15 minuts i Serbia està a punt de guanyar. Doncs entre el final del tercer quart i la primera part de l'últim quart a afició i companys els mancava l' empenta i la rauxa del noiet.
L'Eslovènia d'ahir al vespre em va recordar la Iugoslàvia del Mundial d'Argentina 90. Casualment, llavors jo també tenia 18 anys i en aquella Yugoslavia hi jugaven Petrovic, Kukoc, Divac, Paspalj, Cutura, Perasovic, Obradovic, Savic... i a les semifinals van guanyar com van voler als Estats Units.
De fet aquest fet, va provocar que 2 anys més tard a Barcelona 92, els americans presentessin el Dream Team i la guerra dels Balcans va evitar segurament el millor partit de bàsquet de la història, una final olímpica entre el genuï Dream Team i l'excelsa Yugoslavia de principis dels 90.
Fins on arribarà aquesta Eslovènia, jo crec que els propers anys guanyarà alguna medalla a mundials, olimpiades i europeus, però Luka Doncic, el noiet de 18 anys on té el sostre?
Per començar, i per molt que em dolgui, aquest any el Real Madrid ho guanyarà tot, Lliga, Copa del Rei i Eurolliga i quan passi a la NBA jo crec que s'acostarà als números de Dirk Nowitzki i a sobre guanyant 3 o 4 anells.
Segurament acabem de descobrir el millor jugador europeu de la dècada dels 20 del segle XXI.
Avui com molts de vosaltres he anat a la manifestació de la Diada a Barcelona i com en aquestes ocasions sempre hi ha ball de xifres, he intentat fer una estimació d'assistents.
Per començar el trams entre els Jardinets de Gràcia i Plaça Catalunya i entre Passeig Sant Joan i Casanovas tenen una llargada cadascun d'uns 1.600 metres.
Per altra banda, Passeig de Gràcia té una amplada aproximada d'uns 50 metres i el carrer Aragó d'uns 40 metres, per tant la superfície hàbil era d'uns 144.000 metres. Si comptem que a cada metre quadrat hi cabem quatre persones, això em dóna 576.000 manifestants.
Filar tan prim és impossible per tant, jo faig una estimació entre 550.000 i 600.000 persones.
Mai 1.000.000 de persones dels organitzadors i m'estranya la Guàrdia Urbana que solen afinar més, ni molt menys els 225.000 de Societat Civil Catalana.
Tanmateix, haguem sigut 550.000 o 600.000 som una animalada de gent.
El Partit Popular, el PSOE i Ciutadans tenen por de comptar. Comptar avui és molt difícil, ells avui s'escuden en els més de sis mil.lions que no s'han manifestat, en allò que ells anomenen majoria silenciosa.
Allò que és fàcil de comptar són els vots que es dipositen a les urnes.
A mi particularment ja m'haguéssin fet content amb un referèndum on puguéssin votar tots els espanyols. Ho sé, el perdríem però llavors sí que sabríem els números de vots del SI i del NO, els percentatges aquí i arreu d'Espanya.
Falten tres setmanes pel referèndum i no sé pas que passarà. Per acabar-ho d'adobar, si tothom votés, jo crec que tant el SI com el NO, actualment tenen percentatges molt propers al 50%, per tant uns números complicats que començar qualsevol aventura.
I tot perquè algú es va carregar l'Estatut d'Autonomia el juny del 2010.
Jo vull un país més social, on fugim del neoliberalisme, de les privatitzacions, de les portes giratòries, vull un escola i una sanitat pública de qualitat, però per sobre de tot no vull que ningú en aquest procés prengui mal.
Properament parlarem de la quantitat d'aliments que malbaratem.
Arcadi Oliveres
Aquest 36 són els anys que porta Arcadi Oliveres com a membre de Justícia i Pau, de la qual va ser president gairebé 13 anys entre 2001 i 2014.
Sens dubte l'Arcadi Oliveres és un dels millors economistes catalans, doctor en Economia amb una tesi sobre el "cicle de l'economia de defensa", (és a dir la despessa pública militar i la indústria d'armaments), durant molts anys ha donat classe en el Departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. Però sobretot l'Arcadi Oliveres és un activista per la justícia social i la pau.
Justícia i Pau és una entitat cristiana que actua a Catalunya des de l'any 1968 i que té per finalitat la promoció i defensa dels drets humans de les persones i els pobles, la justícia social, la pau i el desarmament, la solidaritat i la protecció del medi ambient. Trobareu més informació a Justícia i Pau
Arcadi Oliveres en el llibre "Digue'm prou!!!. Indignació i respostes a un sistema malalt". Angle Editorial. Febrer de 2012, ens parla d'aquest sistema capitalista que està més que malalt, està podrit.
"Un sistema que ni les retallades, ni els rescats no salvaran una economia sustentada en la injustícia social: com pot ser que, mentre es donen diners als bancs, hi hagi famílies vivint al carrer? Com pot ser que, que els que posen nota als païssos siguin els mateixos que especulen amb les finances i retallen els drets socials? Com pot ser que, havent-hi prou recursos per a tothom, cada dia es mori gent de gana i que els rics siguin cada cop més rics i els pobres cada dia més pobres?"
L'Arcadi Oliveres, dóna resposta a totes aquestes preguntes parlant-nos de l'Euro, una moneda única per un fracàs global, de la banca armada, de les privatitzacions, de les SICAV, de l'esgotament del planeta, de les armes de distracció massiva, dels cercles econòmics, de competitivitat ferotge...
Una lectura per prendre consciència que els termes ètica i economia són termes compatibles.
Properament, canviarem radicalment de tema i intentarem esbrinar els motius pels quals Polònia aquest 2017 ha sigut la gran potència europea en atletisme.
