Normalment s'associa el 10 a l'excel.lència i el 0 a la mediocritat. Tanmateix, el 0 també té connotacions positives, 0 victimes de trànsit, 0 aturats, 0 sense sotre... però malauradament a Catalunya ja fa massa temps que vivim instal.lats en el 0. Un 0 que vol dir que tot està aturat i res avança, tot al contrari anem enrere.
Un 0 en democràcia. Jo que sóc nascut el 1972, pensava que en aquest país es podia parlar i discutir de tot, doncs no, l'autodeterminació està censurada.
Un 0 en justícia. Una justícia espanyola tramposa que tanca a la presó acusades de rebel.lió a persones que mai han participat en aldarulls, mentre campen pel carrer, navegant o esquiant tota mena de "xoriços".
Un 0 en acció de govern. Tot està parat i a més a més no tenim el fre de mà posat i cada dia anem una mica més enrere. A cada bugada perdem un llençol i cal tenir clar que si els catalans no defensem les nostres polítiques, la nostra cultura i les nostres llibertats, ningú ho farà per nosaltres.
Un 0 a Europa. Inmobilisme davant les conductes abusives de l'Estat Espanyol. Però que esperàvem d'aquesta "Organització" que deixa morir ofegats a milers i milers de persones a la Mediterrània.
Ha arribat l'hora de fer un govern efectiu, i això vol dir que ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Sànchez, ni Turull poden ser candidats, doncs la tramposa justícia espanyola no els deixarà de ser-ho i si ens enroquem amb aquests noms, anem abocats a unes noves eleccions el mes de juliol.
Ha arribat l'hora de formar un Govern que pugui governar, ara mateix penso que hi ha quatre candidats possibles, Elsa Artadi, Eduard Pujol, Laura Borràs i Ruben Wagensberg.
Personalment, crec que qui té més números, malgrat que no és una candidata que m'agradi massa, és l'Elsa Artadi, aquesta sens dubte és una elecció molt "convergent" que deixaria fora a la Cup i als Comuns.
Per contra, si realment es vol ampliar el ventall de partits que recolzin el Govern i trobar un candidat de concens, una opció que m'agrada molt, és la del republicà Ruben Wagensberg.
Segurament és una utòpia, doncs Junts per Catalunya no crec que cedeixi la presidència de la Generalitat, doncs malgrat el que diguin i els actes solemnes que facin tots plegats, les estratègies de partit pesen massa.
Aquestes properes setmanes, seguirem protestant, manifestant-nos, cridant, cantant, ballant, saltant, picant cassoles... però també hem de ser capaços de fer un govern efectiu. Malgrat que no em transmeti polítiques properes al meu pensament. Si he de triar entre Elsa Artadi i Eleccions al Juliol. Trio Elsa Artadi.
Avui volem sortir del 0, properament parlarem de l'1.
Aquesta darrera setmana, hi ha hagut innumerables mobilitzacions i manifestacions reclamant al Govern unes pensions més dignes.
D'aquest tema, ja en vaig escriure en aquest blog el desembre de 2017 a 2.042. Les pensions dels Baby Boomers i com ja manifestava llavors, malauradament per solucionar aquesta qüestió no n'hi ha prou amb certs retocs, doncs estem parlant d'un sistema que era molt viable el 1978, quan un 20% del total de la població eren majors de 65 anys i per tant la població activa podia fer front a la despessa de les pensions i a més a més, per acabar-ho d'adobar en aquell moment l'esperança de vida a Espanya era de 74 anys i actualment és de 83 anys.
Avui, com ja esmentava a l'entrada "Les pensions dels Babyboomers", les xifres de població activa i jubilats, tampoc tenen res a veure amb les xifres de 1978 i per tant, cal fer una reforma profunda de tot el sistema, perquè les pensions com les coneixem avui tenen els dies comptats.
S'han de prendre mesures i algunes de molt impopulars com abaixar pensions, pujar les cotizacions a la Seguretat Social i retardar la jubilació i segurament en alguns casos amb això no n'hi haurà prou i serà quan els bancs ens oferiran hipoteques inverses que suposaran pa per avui i gana per demà.
La hipoteca inversa consisteix en un prèstec personal que ens fa el banc a partir de la nostra llar com a garantia, i l'import que ens donen és el resultant d'un % de la tasació de la nostra propietat.
Com en el cas de les hipoteques normals, també es determina un periòde de durada d'aquesta hipoteca inversa i la mensualitat o quantitat total que cobrarà el client.
El client sempre ha de ser major de 65 anys i en cap cas mai haurà d'abandonar la seva llar perquè la perdi en vida.
Però on està la trampa? Fem un supòsit i ho veurem clar.
.Posem que tasen la nostra vivenda en 300.000 Euros i que el banc diu que ens dóna el 25% d'aquest import. 75.000 Euros repartits en 240 mensualitats (20 anys) a un interès del 5%. Això vol dir que cada mes disposarem de 312,50 Euros mes, que sumarem als que cobrarem de la nostra pensió.
Qui paga el deute? Els nostres hereus, una vegada ja hem traspassat i per aquests 75.000 Euros, que ens han deixat a nosaltres, ells haurien de pagar 118.000 Euros més despesses de formalització i gestió d'hipoteca.
Si no accepten la herència el banc es queda la vivenda, si accepten la herència han de fer front al deute i el banc sempre surt guanyant.
Personalment, crec que si alguna vegada es comercialitzen de manera masiva aquestes hipoteques inverses, allò que et deixi el banc estarà al voltant del 25% del preu de tasació i per tant, amb aquesta quarta part del valor de la vivenda, les entitats bancàries s'asseguren un negoci amb poc risc, doncs si finalment hi ha renúncia d'herència i s'han de quedar amb l'immoble, tenen molt marge per vendre'l a un preu atractiu.
Tanmateix, no sé fins a quin punt pot interessar als bancs deixar uns diners, dels quals sap que no tornarà a veure ni un euro fins d'aquí 10 o 15 o 20 anys. En tot cas, això pot ser una petita part del seu volum de negoci, però mai s'hi poden abocar de ple, doncs en pocs anys es descapitalitzarien.
Per tant, s'ha d'intentar tenir un raconet per la jubilació, fugir d'aquestes pràctiques abusives i lluitar perquè les pensions del futur, siguin justes, equitatives i gens traumàtiques.
Properament, parlarem de 10 esportistes irrepetibles.
Cada any, quan s'acosta el 14 de març, en el Museu de la Matemàtica es preparan per una cel.lebració, doncs el diumenge més proper a aquest dia es cel.lebra el dia del número Pi.
Enguany, la festa serà el proper diumenge 11 de març i per commemorar aquest esdeveniment, el museu obre totes les seves instal.lacions i inclús treuen part del museu als jardins del Parc que li és adjacent.
És molt recomanble per canalla i no tan canalla. L'entrada al museu és gratuïta i cadascú trobarà el seu espai o una instal.lació que l'enganxarà. És una molt bona opció per passar el diumenge al matí. A més a més el Parc Mercader que envolta el Museu de la Matemàtica, és un espai fantàstic d'esbarjo una vegada haguem acabat la visita d'1 hora i mitja o dues hores.
Trobareu més informació a Museu de Matemàtiques de Catalunya
Per altra banda, avui toca fer balanç dels Jocs d'Hivern de Pyeongchang i de les previsions que feia uns dies abans que comencessin els Jocs.
Una vegada més s'ha demostrat que una previsió, una estimació, t'acosta al resultat, però quan allò que preveus es tan inexacte i imprevisible com és un esdeveniment esportiu, la dificultat d'encertar el pronòstic creix.
Tanmateix, sense tenir un coneixement ampli dels esports d'hivern, he encertat 3 de les 4 previsions que feia. Lèxit del pronòstic és la barreja de lògica, dades històriques i una mica de nas per copsar en quin moment de forma es troba l'esportista, l'equip o el païs.
Per començar, vaig apostar que Noruega seria el primer país en el medaller. I així ha sigut, 39 medalles, 14 d'elles d'or. Això només pot passar si tots els àmbits que afecten a l'esport d'un país funcionen com un rellotge i més encara si aquest país només té 5 mil.lions d'habitants.
En segon lloc, vaig apostar que els Païssos Baixos aconseguirien entre 20 i 25 medalles. Finalment, n'han aconseguit 20, 8 d'or. Totes en les dues disciplines de patinatge de velocitat. Indubtablement segueixen sent els millors del món. I tot es va iniciar, quan fa molt i molt temps van començar a patinar en els seus canals que quedaven completament gelats a l'hivern i així es podien desplaçar d'un poble a un altre.
La tercera previsió era molt fàcil, doncs vaig dir que la millor catalana seria la Queralt Castellet i també la vaig encertat, doncs el seu setè lloc, va ser molt millor que la vint-i-tresena posició de l'Ander Mirambell i l'abandó del Quim Salarich.
Per últim, els saltadors polonesos no van volar el que jo esperava i de les 7 o 8 medalles que jo pronosticava, només en van aconseguir 2, 1 d'or.
Properament, parlarem de l'any 1 de Ferrari Land.
