Abans d'ahir arribàven al Port de Barcelona 60 migrants a bord de l'Open Arms. Nomès arribar a Barcelona, l'Òscar Camps afirmava que per poder salvar a aquestes 60 persones, n'han hagut de deixar morir a 340 més.
Realment no s'entèn que països com Malta o Itàlia no deixin desembarcar als vaixells de les ONG que operen a la zona i que dia rera dia treuen gent del mar.
Per poder portar aquestes 60 persones fins a Barcelona, el vaixell ha hagut de navegar 4 dies. Per la seva banda, l'Aquàrius a mitjans de juny també va haver de navegar 3 o 4 dies, des de les costes de Malta fins a València.
Mentrestant la zona del Mediterrani Central queda buida d'embarcacions de salvament marítim i el degoteig de pasteres no afluixa.
Les xifres són esfereidores, entre el 2000 i el 2013 es calcula que 23.000 migrants van morir a les aigües del Mediterrani, això vol dir unes 1.700 persones cada any. Horroròs. Però la hipocresia del Primer Món i els conflictes de Libia i Siria va afavorir que enlloc de baixar aquesta xifra, tot el contrari, i el resultat és que entre el 2014 i el 2018 han mort al Mediterrani unes 18.000 persones, és a dir, unes 3.600 cada any. No hi ha paraules per adjectivar aquest extermini.
Per altra banda, l'any 2015 l'Unió Europea va fixar unes quotes per acollir refugiats. Dels 120.000 refugiats que en 2 anys havien d'arribar a Europa, nomès han arribat uns 29.000, no arriba ni a una quarta part i en el cas de l'Estat Espanyol, dels 17.000 que havien d'arribar, nomès han arribat 1.900, un escàs 11% del total.
Els defensors de posar murs, tanques i segellar fronteres a Europa, majoritàrament amb pensaments xenòfobs, justifiquen aquestes mesures dient que si s'obrissin fronteres es produiria un efecte crida.
Jo nomès vull afegir tres coses, la primera, que fariem nosaltres si ens morissim de gana o temessin per la nostra vida degut a una guerra.
Segona, que jo sapiga, ningú hem pogut triar on nèixer, és una qüestió d'atzar, jo vaig nèixer al Vallès Oriental perquè vaig tenir molta sort, si no n'haguès tingut tanta podia haver nascut a Sudàn del Sud a Somàlia o a Bangladesh.
Per últim, com diu la poetessa i escriptora somalí Warsan Shire en un dels seus versos "Heu d'entendre que ningú posa al seu fill en una barca, si no és que l'aigua és més segura que la terra".
Properament, seguirem parlant d'aquesta crisis humanitària, doncs malauradament crec que amb el temps s'anirà agreujant, doncs des del Nord, més enllà de bones paraules veig poques ganes i poca voluntat d'esmenar aquest drama humanitari. Fets com aquests diuen molt poc de nosaltres com espècie.
No hay comentarios:
Publicar un comentario